Me n'hi vaig
dimecres, juny 23, 2010 at 4:30AM Cada cop em costa més escriure aquests articles que faig pel blog. Quan em planto davant del paper en blanc, que té aquella mirada tan insolent que et repta a concretar la seva immensitat, no trobo res prou pertinent a dir. Res que sigui prou sòlid com perquè pugui tocar-se, només idees toves i crues. M'emprenya molt, perquè quan estic molts dies sense escriure, em sento culpable. Al sentiment de culpa sovint no saps si maleir-lo o si donar-li les gràcies. En tot cas, si em sento culpable és en part per vanitat -com si al món li importés gaire si escric o no!- i en part per sentit del deure. Sento d'una manera ineludible que escriure és el meu deure, el meu tiquet de viatge. Fa uns dies li ho explicava a l'Enric, i amb un mocadoret que s'havia posat al cap per tapar-se la calba del sol i que el feia semblar una castanyera tunejada, em va preguntar si seria capaç d'escriure tres articles cada setmana, "perquè saps, jo trobo que els articles que fas pel blog són producte de la destil·lació, és com si haguessin sabut esperar el seu temps natural de gestació abans de sortir, i no sé si et quedarien igual si te'ls forcessis". Jo, tota estupenda, li vaig dir que sí que en seria capaç, però les coses que em diu l'Enric acostumen a ser llavors, potser en el moment no arrelen però després et ressonen al cap i es despleguen per fer flor. Així que, si m'ho preguntés ara, li diria que no, que la meva destil·laria és molt petiteta. A més, des de fa un parell o tres de setmanes que hi ha overbooking, allà a dins. Com diuen els castellans, éramos pocos y parió la abuela. La novel·la comença a insinuar-se'm amb descaradura i em xucla tota la mirada sense que pugui fer-hi gaire res, igual que fan els escots potents amb els homes, que se'ls en va la vista sense voler, pobres criatures.
Estic, a més, cansada d'escriure sobre mi. Amb tres anys considero que ja n'hi ha hagut prou. He après moltíssim i el llibre m'ha servit per immortalitzar aquesta etapa, potser per això m'ha sonat com el cop de porta que fas quan surts de casa teva per últim cop. La idea de superar el límit del "jo" se m'apareix com un alliberament. La novel·la em donarà uns marges molt més amplis, podent agafar d'aquí i d'allà i d'aquest i d'aquell; podent-me fragmentar per aparèixer arreu sense aparèixer enlloc i, també, podent descobrir el divertimento d'inventar. Me n'hi vaig, doncs. I de fet me n'hi vaig d'esma, sense poder triar. De vegades la vida té la delicadesa d'empentar-te pel darrere i estalviar-te així la molèstia de dubtar.
Potser penjaré alguna cosa de tant en tant, de vegades tinc la necessitat de defensar-me. I si no, podreu trobar-me d'aquí un parell d'anys. Fins aviat i gràcies!
Reader Comments (19)
Que tinguis sort. El talent i la bellesa ja els tens.
I tant que ens importen els teus articles. Cada dia anem al teu blog per si hi ha res de nou. Fins i tot, més d'un i més de dos estariem disposats a pagar per llegir els teus articles. És una mala notícia i et trobarem a faltar.
Una abraçada i fins ben aviat
Bon model/referent de vanitat has triat!
Endavant amb la novel·la!
Ostres, és una bona notícia! Els fetitxistes dels teus articles-del-blog ja feia temps que notàvem que alguna cosa passava, el flux d'actualització havia baixat, trobavem a faltar els teus articles... Ningú podia suplantar el seu estil... No responies les trucasdes... (hahah això últim és evident que és broma :P) Però no pateixis, els ionkis de l'estil Àstrid sabrem esperar, el problema és que si un dia arriba un manuscrit potent, potser morim de sobredosi... Bé, correrem el risc, i segueix com fins ara, publicant només coses ben bones. Au, salut i aquestes coses!
Resposta Àstrid: Tu i les teves exageracions..!
-"Largo me lo fiais,,," De tota manera np penso dir-te adeu. Ara... tindrà conya escriurens, tu des de el vell Nord glaçat i jo des de el Sud acollidor i càlid. Tu em parlaràs de sanvitxos de cogombre i maionesa i jo de pezcadito frito i er gazpacho. Ah? Que també et sona a slogan? Que vol fer-hi. Irremediable...
En este salón esperábamos todas siempre sus nuevos artículos con la ilusión que ofrece lo que sabes que te mejora. Los leíamos y luego los comentábamos hasta la madrugada. Más de una vez se nos ha hecho de día ¿Quién fue que dijo que parecían sacados de un diario post -púber?
Una cosa, y esto es un secreto, que a todas nos desveló durante noches enteras fue leer el texto que depositó este Villa que dice que es su amigo en el prólogo de su primer y hasta ahora único libro. Una dijo que estaba convencida de que Villa y usted eran la misma persona. Qué tontería, yo misma se lo rebatí. No le diga nada de esto a Villa. Usted ya sabe que se irrita por cualquier cosa, y es del tipo de persona tan permanentemente fuera de sí que parece Jesucristo.
Según mi punto de vista, que no es mayoritario en este salón,
la promesa de una novela completa sólo la podemos recibir con la más grande de las impaciencias. Pero dice usted que faltan dos años, por lo bajo. Háganoslo más corto.
Resposta Àstrid: Potser és vostè qui hauria de dedicar-se a la literatura, el seu comentari és una delícia. Tot i que tot això que diu del saló -tan bonic que sona- no m'ho crec i penso que deu ser vostè algun comentarista habitual. Ma mare sempre em diu que vaig amb el lliri a la mà, i això sovint em fa desconfiar de les coses boniques. Sigui com sigui, gràcies. Procuraré que el llibre surti el més aviat possible.
Estic tristot Astrid, m'agradava molt llegir els teus escrits. Molt!...:( ni que sigui de tan en tan escriu alguna coseta, dona. La teva és una escriptura plena de vida i ens a ajuda a digerir millor els dies. En serio, estic tristot i no tinc gaires paraules:( I a més, amb qui recony discutiré ara! Molta sort i a por todas campeona!!! En breu t'envio email pel tema llibre!
Resposta Àstrid: De tant en tant potser sí...
Que tinguis tota la sort del món, te la mereixes sens cap mena de dubte. Ets una bona escriptora i tots ho sabem. Només cal que facis el primer pas, la resta vindrà sola. Per cert , encar t´he d´enviar el mail pel llibre. Seguim en contacte, Àstrid.Ànims i molta sort. !!
ooohhhh!!!! això sí que em sap greu... et trobaré a faltar. Et desitjo molta sort, inspiració i ganes de treballar. I que el Senyor t'acompanyi i et beneeixi en totes les coses que facis! Una forta abraçada.
La síndrome de la pantalla en blanc? No. Tens la típic crisi del blocaire que al cap d'un temps d'escriure pensa si val la pena tot plegat.
Ens ha passat a tots i més d'un cop.
Els símptomes són els típics i són molts els que ho acaben deixant de debó i per a sempre, el teu paragraf final on dius que potser hi penges alguna cosa de tant en tant em fa tenir l'esperança que ets d'aquells que acaben tornant...Bé, n'estic segur. La gent a qui li agrada escriure li agrada tenir lectors. Quan tinguis la novel·la apamada ja ens ho diràs.
Descansa, relaxa't, replantejat el que calgui i torna quan ho tinguis madur.
Ciao, bella!
Quina pájara tu! lluny de intentar quedar bé, i com lector intermitent, reincident diría..em sap greu que hagis de tancar-te, com qui fa la "tesina". Em sap greu perquè vol dir que portàves temps divertin-te massa poc i quan un arriba a aquesta fase (extrapolable, of course), no té altra solució que l'abstinència per tornar, més endavant, a passar-ho bé de veritat. Com diríen a pagés; has pensat que havia arribat el temps de fer guaret. Potser els propis lectors hem depositat en tu massa pressió/expectativa, amb la millor de les intencions; en fi, torna't a divertir algun dia!
Perdó, però la imatge de l'Enric Vila com a "castanyera tunejada" m'ha entelat la visió i gairebé no he pogut acabar l'article. M'ha semblat entendre que reduiràs molt les entrades al teu blog. És una pena. Però escriuràs a altres llocs de la xarxa? ElSingularDigital (compte amb l'abraçada convergent!! Compte amb les gratituds desenfocades!), potser el blog del Vila...? Bé, si tot plegat serveix perquè facis una primera novel·la sensacional haurà valgut la pena. Em vas enviar el teu primer llibre fa unes setmanes i el vaig llegir amb delit. Per cert, jo crec que acabaràs tornant al 'jo'. Salut!
Has pres una bona decisió, Àstrid! S'ha d'anar cap endavant!
els solstícis són bon moments pels canvis--esperem amb candeletes la teva primera novel.la
ànim àstrid!
Doncs jo em cago en la punyeta i en tot. M'has deixat òrfena, recony.
Volem articles punk! Volem articles punk! Volem articles punk! Volem articles punk! Volem articles punk! Volem articles punk! Volem articles punk! Volem articles punk! Volem articles punk! Volem articles punk! Volem articles punk! Volem articles punk! Volem articles punk!
Com va l'embaraç?
hi haurà un part amb cesària o sortirà de forma natural? ;-)
Resposta: Que serà un part complicat, segur. Ara, esperem que la criatura surti bonica...
Estic tornantna llegir amb calma el teu llibre, de moment la història anomenada Xàfec és el que més m'agrada; el relat que hi inclou (escrit del bar) és molt bo, felicitats.
L´Astrid és guai!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Tornes o què? Que tossuda ets! Au, va...
Resposta Àstrid: Gràcies per l'interès però diria que de moment no... Però estic fent la novel·la, ho juro!