El meu besavi Josep

Sempre m'ha encantat que els meus familiars m'expliquin la història dels nostres avantpassats. M'apassiona. Tinc la sort, a més, de tenir una memòria espantosa, cosa que em permet gaudir d'aquestes històries una vegada i una altra amb la mateixa curiositat que el primer cop que me les van explicar. L'altre dia, amb el meu avi, vam tenir una llarga conversa sobre el seu pare. La seva és una història plena de llacunes i de misteri, hi ha moltes coses que el meu avi no sap, però això la fa encara més seductora.

Es deia Josep, igual que el meu avi, i va néixer a Totonicapan, Guatemala. El seu pare -el meu rebesavi, el Mariano- se'n va anar a fer les Amèriques amb la seva dona, el seu germà i la seva cunyada. Van anar-hi sense res i van acabar fent-hi molts quartos. Fins fa poc, el meu avi pensava que s'havien enriquit amb cafetars, però fa uns anys va anar a Totonicapan per veure la ciutat on havia nascut el seu pare i li van dir que allà, de cafè, no se n'havia cultivat mai. Investigant, va descobrir que el que havien muntat era una fàbrica de teixits d'aquests de coloraines que utilitzen els autòctons per fer-se els vestits. Quan el meu besavi tenia cinc anys, el seu pare ja tenia diners i va decidir embarcar-lo en un vaixell per enviar-lo a estudiar a Anglaterra. S'hi va estar fins als quinze o setze anys, que va anar a Brussel·les per estudiar la carrera de Química. El meu avi només sap que durant tots aquests anys, el seu pare i els seus avis van mantenir correspondència, però no sap si van veure's alguna vegada. Sembla ser que el seu pare era un home de poques paraules i no acostumava a explicar gaires coses sobre el seu passat. El més probable, però, és que sí que es veiessin, perquè el Mariano i la seva família van tornar a Barcelona pocs anys després d'enviar al seu fill a Anglaterra. El més lògic és que l'anessin a veure de tant en tant i que ell vingués a passar els estius a Catalunya. I encara més tenint en compte que era una família molt ben aposentada. I és que amb els diners que havien fet a Guatemala, van muntar una fàbrica de conserves que va arribar a ser molt important: Conservas Bierge y Casals. La meva mare, fa un parell d'anys, a la Garriga Verda -una tenda de mobles de L'Illa Diagonal- hi va trobar un imant per la nevera que era d'aquesta fàbrica. Amb el logotip i el nom, és clar! El va comprar i ara el meu pare el té posat a la seva nevera. Conservas Bierge y Casals, en castellà perquè el Mariano havia vingut d'Aragó i no deuria ser gaire sensible al tema catalanista. Bierge, de fet, per molt exòtic que soni, és el nom d'un poble d'Osca. Va ser el meu besavi Josep -que fins als 25 anys va viure fora de Catalunya i que quan va arribar de Brussel·les no sabia ni una paraula de català- qui va catalanitzar l'estirp Bierge. Va fer-ho, a més, amb una devoció gairebé insana. Estava boig per Catalunya. Suposo que això de tenir una pàtria li va semblar una idea acollidora. A més, pel que sé, era un home estricte i amb un gran sentit de la justícia, amb una moral incorruptible. Aquí, doncs, hi deuria veure una casa i una causa justa per la qual lluitar. En els deu anys que van passar des que va venir a viure a Barcelona fins que va arribar la guerra civil, va aprendre a parlar i a escriure el català i va esdevenir un expert en la nostra història i cultura. Fins i tot parlava català amb els seus pares, amb qui abans sempre havia parlat castellà.

Tot i haver estudiat Química, era un home de lletres, engolia els llibres, li agradava escriure i muntava tertúlies a casa que eren conegudes entre la intel·lectualitat barcelonina. Quan va arribar la guerra -i aquesta és una de les poques coses que el meu avi sap directament de la boca del seu pare-, un dia, tornant a casa, va veure uns militars republicans entrant a la seva escala. Va passar de llarg i va marxar a França amb el que duia posat. I va fer bé, perquè efectivament havien anat a pelar-lo. No cal dir que no era del bàndol nacional. Només era un home que tenia diners. Com que sabia idiomes i tenia molts contactes arreu d'Europa, de seguida va trobar feina a França i s'hi va quedar fins que va acabar la guerra. Sembla ser que el seu pare, el Mariano, no va voler que els seus néts i la seva jove marxessin amb el seu fill a França, però a mi això no m'acaba de quadrar, no ho entenc. En fi...

El meu avi és de l'any 30, o sigui que era molt petit en aquesta època, i els primers records que té del seu pare fan referència a les cartes que la seva mare rebia de França.

-I de la guerra recordes res, avi? -jo li feia una pregunta darrera l'altre, gairebé no deixava que acabés de respondre l'anterior.
-Oh i tant, que me'n recordo! Un, dos, tres, i booooooom!

De tota manera, ells vivien a Les Tres Torres, i com que llavors no era Barcelona i no hi havia gairebé res, allà no hi queien bombes. Però les sentien i igualment s'amagaven per si de cas. Diu que també recorda veure, des de la torratxa natural que era el seu poble, Barcelona flamejant. La fàbrica de conserves, naturalment, també la van fer petar. A fer punyetes el negoci per sempre més. Ara només queda l'imant de la nevera del meu pare. Coi de guerra, ens va fotre l'herència enlaire! El meu besavi, abans de marxar a França, portava la fàbrica amb el seu pare, i quan va poder tornar, va trobar una feina de químic amb la qual va poder guanyar-se prou bé la vida. Però la seva passió era la cultura. Tenia milers de llibres. A casa dels meus avis encara n'hi ha molts, d'aquests, i la majoria, a dins hi tenen una nota escrita amb màquina d'escriure amb un resum, o notes, o detalls que a ell li havien semblat interessants. Diria que era exageradament escrupolós. Perfectista a més no poder, un mestretites professional. Jo tinc una còpia d'una carta que va enviar l'any 78 a l'editorial Hispano Americana queixant-se d'un llibre. La carta diu així:


"Referència: Història en historieta de Catalunya per A.Artís

Sr. Director,

M'agradava el títol -que enganyarà molta gent- del llibre de referència, que no vaig comprar per haver-ne sentit algun comentari desfavorable, però he tingut la dissort que me'l van regalar i, ara que l'he llegit, veig la raó que tenien els seus detractors. Aquest llibre semblava destinat a adolescents i, no obstant això, hom hi llegeix:

Pag. 13: fotre i meuques
Pag. 16: que cony
Pag. 17, 19 i 26: fotut
Pag. 51: recony
Pag. 63: fotre al cul
Pag. 76: cony
Pag. 84: cagada

(La llista que del meu besavi era molt més llarga, però tot són repeticions d'aquestes mateixes paraules)

Hi ha una mena de llibres on aquestes paraules i d'altres són del tot admissibles. Per exemple, la literatura de l'admirat Pedrolo o els llibres de la Cua de Palla, un tipus de literatura que permet violències, erotisme, paraulotes i etc.

D'altra banda, hi ha errors històrics considerables:

Pag. 77: Isabel la Catòlica no pagà el viatge de Colom a Amèrica amb les seves joies -que ja estaven empenyorades-, sinó que fou el valencià Lluís de Santàngel qui amb diners procedents de les salines de València avançà a Colom el milió de maravedís que aquest exigí pel seu viatge. (No sé què en diria, d'això, en Bilbeny. Li ho preguntaré.)

Pag. 134: És falta colossal el fet de dir que Lluís Companys proclamà la República Catalana quan tothom sap, i és històric, que fou Francesc Macià (i per dues vegades) qui la proclamà.

I moltes altres errades que una editorial eficient, crec jo, hauria hagut d'esmenar pel seu propi crèdit. Suposo que no deuen tenir cap mena de corrector. Naturalment, m'he desfet -amb violència- del dissortat llibre.

El saludo atentament i apenat

Josep Bierge"

Quin tio! Que motivat! Jo aquest gen no l'he heretat ni de refilada!

El meu besavi va morir de tristesa poc després que morís la meva besàvia Pilar, que tothom diu que era incommensurablement entranyable. El seu pare era de Cadis i era almirall de l'Armada Española. El "almirante Cerón". Es veu que, ja de vell, sempre explicava que havia hagut de ser molt fort per conservar la seva integritat i no sucumbir a les fraudulentes -i suculentes- temptacions amb les quals molts cops el van voler comprar. Diu que la seva primera dona es va morir d'un síncope per culpa de les pressions que rebia el seu marit. Llavors, ell es va tornar a casar. Amb l'àvia del meu avi. Sort que a aquella dona li va agafar el síncope! Quan penso en el cúmul infinit de casualitats del qual és fruit la meva existència, no sé ben bé si sentir-me minúscula o immensa... 

Pobret Espanyol (La Carícia)

Treure'ns partit (Article del Singular)

Comments

[la tieta americana]

d'això se'n diu memòria històrica! moltes gràcies per compilar-la amb tanta sutilesa