Troballes del Facebook
dilluns, abril 12, 2010 at 7:27AM Xafardejant pel Facebook, per casualitat, hi he trobat la pàgina d'un bar del meu barri on vaig a prendre alguna cosa els dies que vull allargar una mica la tornada a casa. M'ha fet gràcia que hi tingués una pàgina, no ho hagués dit mai. És un d'aquests bars on la gent no té nom i tot està mig abandonat, de vegades et preguntes si realment existeix. Però ara al Facebook hi és tot i tothom. Jo no l'utilitzo gaire, igual us ho diria. Com que tinc tendència a afeccionar-me als vicis inútils, fa temps que vaig decidir fer-me la despistada davant de cert tipus de temptacions. Tot i així, de tant en tant vaig a practicar-hi l'espionatge, que és l'esport oficial del Facebook, ficar el nas. Sempre m'acabo fent creus de les coses que hi veig, allà! Ni el culebrot de la tarda l'iguala en interès. Allà t'hi trobes des de l'amor més apassionat fins a la mala hòstia més rabent. Passant, naturalment, per un munt de bajanades i per alguna cosa solta d'una certa qualitat que no acaba de saber on posar-se. Cada cop que hi entro m'adono que tinc massa sentit del ridícul. No acabo d'entendre com la gent hi penja converses privades, jo que no obro quan truquen a la porta de casa. Cada dia contemplo amb més admiració la fal·lera que teniu les persones per relacionar-vos. I no pareu de fer coses. Amunt i avall. Quin ritme tu. Les fotos parlen. La meva activitat predilecte és veure què fan els meus cosins. Mirar els noviets i les novietes que tenen. Ara n'hi ha una, que encara és un polleta, que ha canviat de pollet des de l'últim cop que vaig fer d'escorniflaire. Pel que he vist, tots dos són de la mateixa classe. L'ex i el nou. I l'ex ara surt amb una altra que també és de la mateixa classe. Apa, i viva la Pepa! Els Facebooks adolescents són molt divertits. Allà tothom es jura amor etern. Tots amb tots. I tothom és el millor amic de tothom i és ple de frases com "ets el millor que m'ha passat a la vida" o "ja saps que pots comptar amb mi pel que calgui" o "quins anys aquells". Sí noi, quins anys aquells en què tot semblava que hagués de ser per sempre. A més hi ha marro. Uns petons... De rosca eh! I això els meus tiets ho veuen! Quin poc pudor, penso jo, que viuria més còmode si la meva àvia es pensés que sóc verge...
En fi, que de casualitat hi he trobat el bar del meu barri. Només hi té 20 persones agregades, però a mi ja m'han semblat moltes. A les hores en què jo hi vaig sempre hi té poca parròquia. Això sí, mai no està buit, sempre hi ha algú ofegant alguna pena. En la descripció de la pàgina hi posa: "Per a totes les persones que han estat en aquest bar emblemàtic i han pogut conèixer els grans personatges que hi ha". A veure, respecte això d'emblemàtic, no sé què dir-te perquè és un bar que fa el gest de ser irlandès però que acaba sent un racó de color verd ampolla amb quatre taules de fusta i les parets escatades. Ara, respecte això de poder conèixer-hi grans personatges, he de dir que és una veritat com un temple. El personal és autèntic, una perla al costat de l'altra, el milloret de cada casa. Jo vaig a riure-hi sola, com si em posés una pel·li. A més, sempre n'hi ha una de diferent. Del mateix gènere, però. És el gran show del semi-torrat. El show del semi-torrat sempre és més espectacular que el del borratxo. El borratxo és apàtic i només es dedica a beure. Alcohol dur, normalment. El semi-torrat, en canvi, beu cervesa i és social, i posseït per l'èxtasi que preludia una caiguda en rodó que no acaba d'arribar mai, xerra pels descosits. Amb aquella veu que és distorsionada en la forma i ondulant en la intensitat. I ara s'alcen i ara seuen. I semblen polítics dels antics, vociferant unes arengues revolucionàries per encabat caure desinflats al seient i cedir el torn de paraula al proper il·luminat. Sempre són homes, mai no són gaires, tres, potser quatre, i és fàcil intuir, pel tracte que es dispensen i per la diferència d'edat i d'estil, que tot just s'acaben de conèixer. Algun cop, per divertir-me, intervinc, de sobte, en la conversa. Ui, sóc el gran esdeveniment de la tarda! A partir d'aquell moment tot ho diuen perquè jo ho senti. Sempre me n'acabo penedint i marxant d'una revolada amb qualsevol excusa, perquè al cap i a la fi jo a aquest bar hi vaig precisament per no haver de dir res. El porta una família xinesa, i el pare, que és el que hi és quasi sempre, no entén un borrall de cap idioma que no sigui el xinès o el llenguatge de signes. Té el seu què, perquè normalment, els cambrers, quan et veuen sola, t'emprenyen, volen conversa. Ell no gosaria mai. Hi ha un abisme vertiginós entre ell i tot allò que l'envolta. Jo crec que s'enyora. Ell, als semi-torrats, ni els veu, existeix en una altra dimensió, es passa el dia dret mirant una tele que no entén o arranjant les cadires. I l'altra nit, després del derbi, un home li va preguntar si era del Barça o del Madrid. Ell va respondre: "mismo". O sigui que se li'n refot. Sempre fa cara de res. Excepte quan t'acomiades, que sembla que algú l'endolli al corrent i llavors, amb una cordialitat molt oriental, et deixa anar un somriure d'una immensa humanitat. Jo li dic Xin. Un dia li vaig preguntar com es deia i no m'ho va voler dir. Doncs Xin. I va dir que sí amb el cap. Amb ell no discutiràs mai. Un dia, amb el Vila, vam anar a prendre-hi una cervesa, i com que ja tancaven, vam demanar gots de plàstic. Perquè això sí, ell quan tanca, tanca. Els clients ja poden intentar arrencar-li cinc minuts més que ell comença a recollir i a dir, sense perdre mai la calma, que no, que no i que no. Doncs bé, resulta que ens va posar la cervesa en dos copes de vidre i ens va dir -fent un senyal amb la mà- que ens les emportéssim. No deuria tenir gots de plàstic i va tirar pel dret. Quin tio. Fa poc, el bar va fer dues setmanes de vacances. Quan hi passava pel davant, em preguntava on deurien anar els semi-torrats que no volen tornar a casa. I el Xin, què deu fer, quan no és al bar? Res, suposo, com sempre.
Súper Garzón (Article del Singular)
Reader Comments (4)
Collons Astrid avui m'has agradat en ambdós articles. El de Garzón es molt previsible però d'una lògica espantosa.L'imperi de la llei!!!! El del facebook, genial, els semi-torrats, molt ben trobat....saludus
Ah, Reina... quan t'hi poses, t'hi poses... Mmmm...
Ai, el Xin... Segur que sempre en porta alguna de cap, quan no és al bar. Segur que és un gran jugador, segur. I si no s'espavila perdrà la partida, amb el joc t'hi acabes agafant els dits, com amb aquest article, que no volia llegir-lo avui i ha estat llegir la primera frase que m'hi he agafat els dits fins al final!
Que sàpigues que m´agradat molt aquest article. Haurem d´investigar on és aquest bar per pendre-hi una ceveseta ....... ( potser aquella que tenim pendent ).Apa salut i peles.