La carta d'amor
dimecres, març 24, 2010 at 6:28AM Un dels únics professors bons que vaig tenir a la facultat ens va encarregar un exercici que consistia en escriure una carta en la qual havíem de dir a la nostra hipotètica parella que deixàvem la relació. No ens va donar cap pista sobre com ell creia que havia de fer-se una carta d'aquesta mena, i el proper dia, quan ja havia llegit els nostres exercicis, ens va dir que la majoria de cartes eren cruels per les nostres ex-parelles i contraproduents pels nostres interessos, que eren alhora despietades i estúpides, que farien un mal innecessari i que, a sobre, l'únic que provocarien és que l'altre vingués corrents a buscar-nos. Què havíem fet, nosaltres? Intentar esmorteir el cop amb unes cartes llarguíssimes i ensucrades. Que si jo t'estimo molt, que si per a mi és molt dur, que si no et pensis que no t'enyoraré, que si qui sap si més endavant... i en fi, una sagnia que, efectivament, no era bona pels deixats perquè els eixamplava la ferida i alhora no era bona per nosaltres perquè no era conseqüent amb la decisió que havíem pres. És com aquestes mares que quan deixen el nen petit a l'escola i ell es posa a plorar amb desconsol, mai no acaben de marxar i allarguen el drama fins que les professores s'emporten el fill d'una revolada. Quan algú et deixa, a menys que siguis molt fort, també et recrees en el plor com els nens que volen la mama, et rabeges en el fang, et surt el Werther que tots duem a dins, el gos, t'abandones al dolor perquè és més fàcil que acceptar-lo, i naturalment que a la persona que és a l'altra banda se li trenca el cor, però de vegades fer mal és inevitable, i quan no som capaços d'acceptar això, quan no som capaços d'assumir que hi ha cops que causem mal sense tenir la culpa, llavors és quan acabem fent un mal extra que sí que era evitable i que per tant sí que ens hauria de fer sentir culpables. Les nostres cartes en realitat no buscaven el bé de l'altre sinó la nostra pròpia redempció, igual que quan algú confessa una infidelitat. Ens fa por deixar els altres perquè ens fa por fer mal, però no tant pel mal que fem sinó sobretot pel sentiment de culpa que ens genera. És increïble les inclemències que podem arribar a cometre en nom de la compassió. Vaig tenir un amic que va estar tot un any amb una nòvia que ja no li agradava perquè deia que li sabia greu deixar-la. I no li sabia greu que aquella noia estigués patint i perdent el temps amb ell? És com no voler-li dir a algú que té un moc a la galta amb l'excusa de no voler-lo deixar en ridícul, quan de fet, si no vols que faci el ridícul el que hauries de fer és dir-li que té un moc a la cara. Si ens costa és perquè no ens atrevim. Molts actes egoistes no provenen de l'egoisme sinó de la por, són producte de la covardia. Això els resta mala intenció i per tant els fa moralment més justificables, perquè al cap i a la fi tothom es protegeix com pot, i només quan t'adones que volent-te redimir del dolor causat crees encara més dolor, pots trobar el coratge per desfer la paradoxa. La carta que va donar per bona el professor era molt més dura d'escriure que la resta. Tenia només tres línies. Tres línies que no eren ni massa dolces ni massa amargues: una breu explicació, un "perdona'm" i un "adéu". Un tall ras i net dificilíssim d'executar però que impossibilitava la gangrena, li garantia a l'altre el mínim patiment possible perquè li oferia la cura més ràpida i efectiva. Era una carta valenta i generosa. La generositat mai no és exhibicionista, no sap de retòrica, l'acte generós sempre és un gest íntim i fosc, la donació anònima, el plor brutal que empeny i que tu, en silenci, t'empasses per amor.
Reader Comments (8)
Confeso que normalment llegeixo els articles dels blogs en diagonal, lectura ràpida. Amb vos és com seure i disfrutar d'una tassa de xocolata amb melindros. Salam.
Molt bé. És just el tall ras i net que molts haurien d'executar, però que difícil!! Bon article Àstrid
Em passa el mateix que a l'Abdelkrim. A més a més els articles queden perfectament impressos en el paper: bona mida de lletra i bons marges. Es nota que ho has cuidat això. Gràcies Àstrid
No ho tinc clar; crec que es poden explorar dues maneres més deixar fent encara menys mal.
- La 1a constisteix en començar a fer coses que saps que la faran sentir lluny de tu. Exemple1: si vol tenir fills, un dia dir-li que a tu no et desperten res els nens i no et veus de pare. Exemple2: Crear tensions familiars entre ella i els seus pares/germans, opinant de tots els temes amb opinions radicalitzades, qüestionant-ho tot. Exemple3: Marxar de vacances amb amics i emenye-la perquè se'n vagi amb amigues. D'aquesta manera, ella et deixarà de veure com la parella ideal i deixarà de veure un futur en comú. Això si, cal paciència en l'execució...
- La 2a consisteix en manifestar els teus dubtes sobre la continuitat com a parella, que ella no aguanti més fins a fer-te triar entre quedar-te o marxar, i marxar però seguir-te veient amb ella durants 2-3 mesos, i cada cop menys. Les persones som animals de costums, i deixar-la penjada i molt sola de cop, pot causar un vertigen insuportable; algo més progressiu dona temps a anar-se fent la idea.
Només he aconseguit fer una de les dues, però va anar bé.....
Salut
Resposta Àstrid: Home, aquest text està escrit donant per fet que les persones mai no deixen la seva parella sense que abans hi hagi hagut uan època dolenta. Les coses no es fan malbé en un dia.
Les relacions són un món tan complicat, que no sé per on començar. La maduresa de cadascú ha de saber veure quan s´ha de posar fí a una relació. Sentiments i raó ben separats, és així com es guanyen les batalles.
No intenteu deixar mai la vostra parella mentre aneu amb cotxe; per molt que se us escalfi la boca Als 22 anys (en fot 10 ja, buf!) vaig sortir 6 mesos amb una tia 6 anys més gran que jo; des del 2n mes que ja hi veia al final però no sabia com fer-ho; sempre era un mal moment; si no era el seu aniversari, era sant jordi, i si no examens de la Uni...el cas és que em vaig esperar a l'últim exàmen, i en sortir haviem d'anar a la platja, de manera que vaig portar la bossa amb esterilla per dissimular (saboia que no hi aniria), i en sortir de l'exàmen, ens vam ficar al cotxe (error!, no havia d'haver-hi entrat!) i en la 1a rotonda sortint de la UAB vaig dir-li que li havia de dir una cosa (frase maleida, of course), i ella mentre conduia em va dir: em vols deixar! i casi ens estampem amb un camió..., superat l'ensurt li vaig dir que si, i em va fer fora del cotxe mig cridant mig plorant... repeteixo, al cotxe mai, i menys si condueix la persona deixada, glups!!!
Sí, un bon consell... Crec que a molts ens ha passat de voler-ho deixar i no atrevir-nos, i de mentres va passant un temps preciós que es podria aprofitar millor.
Ei, he trobat aquesta pàgina de casualitat. Només dir-te que m'ha agradat molt l'article i la manera com l'has escrit, sobretot perquè m'hi he sentit reflectit com a "deixat". Felicitats.
salut,
david