Me n'hi vaig

Cada cop em costa més escriure aquests articles que faig pel blog. Quan em planto davant del paper en blanc, que té aquella mirada tan insolent que et repta a concretar la seva immensitat, no trobo res prou pertinent a dir. Res que sigui prou sòlid com perquè pugui tocar-se, només idees toves i crues. M'emprenya molt, perquè quan estic molts dies sense escriure, em sento culpable. Al sentiment de culpa sovint no saps si maleir-lo o si donar-li les gràcies. En tot cas, si em sento culpable és en part per vanitat -com si al món li importés gaire si escric o no!- i en part per sentit del deure. Sento d'una manera ineludible que escriure és el meu deure, el meu tiquet de viatge. Fa uns dies li ho explicava a l'Enric, i amb un mocadoret que s'havia posat al cap per tapar-se la calba del sol i que el feia semblar una castanyera tunejada, em va preguntar si seria capaç d'escriure tres articles cada setmana, "perquè saps, jo trobo que els articles que fas pel blog són producte de la destil·lació, és com si haguessin sabut esperar el seu temps natural de gestació abans de sortir, i no sé si et quedarien igual si te'ls forcessis". Jo, tota estupenda, li vaig dir que sí que en seria capaç, però les coses que em diu l'Enric acostumen a ser llavors, potser en el moment no arrelen però després et ressonen al cap i es despleguen per fer flor. Així que, si m'ho preguntés ara, li diria que no, que la meva destil·laria és molt petiteta. A més, des de fa un parell o tres de setmanes que hi ha overbooking, allà a dins. Com diuen els castellans, éramos pocos y parió la abuela. La novel·la comença a insinuar-se'm amb descaradura i em xucla tota la mirada sense que pugui fer-hi gaire res, igual que fan els escots potents amb els homes, que se'ls en va la vista sense voler, pobres criatures.

Estic, a més, cansada d'escriure sobre mi. Amb tres anys considero que ja n'hi ha hagut prou. He après moltíssim i el llibre m'ha servit per immortalitzar aquesta etapa, potser per això m'ha sonat com el cop de porta que fas quan surts de casa teva per últim cop. La idea de superar el límit del "jo" se m'apareix com un alliberament. La novel·la em donarà uns marges molt més amplis, podent agafar d'aquí i d'allà i d'aquest i d'aquell; podent-me fragmentar per aparèixer arreu sense aparèixer enlloc i, també, podent descobrir el divertimento d'inventar. Me n'hi vaig, doncs. I de fet me n'hi vaig d'esma, sense poder triar. De vegades la vida té la delicadesa d'empentar-te pel darrere i estalviar-te així la molèstia de dubtar.

Potser penjaré alguna cosa de tant en tant, de vegades tinc la necessitat de defensar-me. I si no, podreu trobar-me d'aquí un parell d'anys. Fins aviat i gràcies!

Per molts anys?! (La Carícia)

El que jo espero de Mas (Article del Singular)

I demà un article pel blog...

Un llibre feliç

En JM, un aventurer que volta pel món, em va regalar "La terra porpra" el dia de la presentació del meu llibre. No acostumo a parlar de llibres, no m'hi acabo d'atrevir perquè sempre penso que no n'he llegit prou com per poder parlar-ne d'un de sol, i si amb amb aquest m'hi atreveixo és precisament perquè em resulta molt fàcil relacionar-lo amb la vida. N'he parlat a alguns animals lectors i cap d'ells n'havia sentit a parlar mai, ni tampoc del seu autor, W.H. Hudson. La contraportada diu que, segons Borges, és "un del pocs llibres feliços que hi ha a la terra". Vaig sentir curiositat per saber què volia dir amb això i per què. Ara que ja l'he llegit ho entenc perfectament, no es podria dir millor, és un llibre rotundament feliç. I no és que estigui ple de flors i violes sinó més aviat al contrari, la història que relata és plena de duresa i d'aspror. Passa a la Banda Oriental -l'actual Uruguai- a la segona meitat del segle XIX, quan el país estava desestructurat per una eterna guerra civil, una d'aquestes guerres indefinides, que ni comencen ni acaben, que sempre hi són com una neblina polsosa que ho enterboleix tot. Però això en realitat no té gaire importància, allò que defineix el llibre és el seu protagonista, un anglès que ronda pel país muntat en un cavall per buscar feina i que coneix tot de gent i li passen tot de coses. És el tipus de personatge que m'agrada, una d'aquestes persones versàtils que saben adaptar-se a l'entorn, que el comprenen, que li perdonen els defectes i li treuen suc a les virtuts. Igual que fan amb l'entorn, també saben adaptar-se a l'orografia de la seva ànima, s'aprenen. El que passa és que la imaginació els permet estar uns centímetres per sobre de tot, d'ells mateixos també. Això no els impedeix estimar les coses ni estimar-se, ben al contrari, els permet emprar l'amor d'una manera sana, perquè aquesta distància relativitzadora els allunya del prejudici, de l'exageració, del sentiment de culpa, del complexe, de la por de defensar-se, de l'angoixa frívola. Per això no ho volen tot ni volen ser-ho tot, ells en tenen prou amb el seu raconet i procuren fer-se'l agradable sense molestar els altres. En definitiva, en comptes d'anar en contra de la vida li donen la raó, floten. El protagonista de la novel·la fa algunes coses que, en un altre context -en el seu context anglès, per exemple-, estarien mal fetes, i en canvi ell té prou flexibilitat moral, prou matís, com per fer-les amb naturalitat. El seu sentit de la justícia s'aguanta per ell mateix, i això el fa lliure. Aquest llibre és feliç perquè el seu protagonista està fabricat d'essència de llibertat. Llàstima que aquestes persones només existeixin a les novel·les. De fet, aquesta acaba amb un succés que desmenteix la veracitat del protagonista que se'ns ha presentat durant tota la història, el final és una garrotada de realitat en la qual el noi tria una opció que respon a una exigència externa que res té a veure amb la justícia sinó amb el xantatge de la norma apresa. Ell ho sap, que l'està espifiant, i per això, per primer cop, té por. 

L'error de l'"Adéu, Espanya?" (article del Singular)

En resposta al Abdelkarim, en algun moment de demà penjaré un article, pressionador!

(Els penjo amb retard perquè estic sense Interenet. Ha fet pataplum)

La justícia dels lleons (Article del Singular)

Trias, vigila! (Carícia)